escric ergo existeixo

Cal un
procés més o menys llarg per arribar a la conclusió que no tinc dots
d’astronauta, que no faré mai mèrits perquè algun carrer dugui el meu nom o
perquè tothom commemori el dia del meu naixement. No és fàcil acceptar que sóc
i seré una merdeta. És trist arribar a reconèixer que no tinc cap possibilitat
de perdurar.


que no aniré mai a la lluna, que com a molt seré presidenta de l’escala de
veïns. Sé que no salvaré la vida de ningú i que els llibres d’història no
parlaran de mi. No faré cap gran descobriment. Quan mori seré una esquela.
Només una esquela. Una esquela més de les quinze que aquell dia portarà el
diari.


que no seré líder espiritual, profeta o gurú. Amb prou feines si arribo a funcionària.
És trist saber que el meu nom fet per la fama no serà comparable a un Gandhi ni
a un Nietzsche. No es pot aspirar a un premi Nobel per tenir una vida mediocre.
Ni a un Òscar sense haver actuat mai. Ni ser un best seller, encetant
novel·les cada estiu que es queden en quatre pàgines o penjant quatre línies en
una pàgina web amb una parella en boles al capçal.

Les
grans figures mundials són fetes d’una altra pasta. Desenganyem-nos. No són pas
fets de la mateixa pasta que tu i que jo. Fins i tot els columnistes del diari
sembla que hagin de tenir gens diferents.

No
em malinterpreteu. No parlo pas de felicitat, ni de fama, ni molt menys de
riquesa. Parlo de perdurar. De ser-hi molt més enllà de la pròpia mort.
Parlo de ser útil a la humanitat. Em refereixo a aportar amb la pròpia
existència alguna cosa al món. Tan de bo fos estèril per no
recórrer als dos nens per autosatisfer-me.

Crec
que la gent mediocre com jo només tenim una sortida. No podem ser astronautes,
no podem ser presidents, no podem ser grans atletes. Ja sabeu de què parlo.
L’única sortida que tenim és escriure. Escriure peti qui peti. Escriure encara
que sigui malament. Escriure és l’única sortida per perdurar. L’única sortida
que tenim els humans de vida mediocre, els que mai serem estrelles de
Hol·lywood.

La
conclusió a tot plegat és força incoherent: això sembla un altre comiat.

Pot ser que ho
sigui.

[@more@]



Quant a jacqueline

La Jacqueline va néixer el dia dels enamorats de 1986. Com que diuen que les coses importants és millor fer-les acompanyat, la Jacqueline no va néixer sola. Va fer-ho amb la seva germana bessona, no idèntica, per aquelles casualitats de la vida. La Jacqueline quan s\'atavala es tanca a la seva habitació i toca la guitarra o es llegeix un llibre tot d\'una tirada. I després de tant llegir, sent que ella també ha de dir la seva... És per això que quan va descobrir els blogs no va dubtar a fer-se\'n un. La Jacqueline vol sentir-se útil, vol menjar-se el món...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 comentaris a l'entrada: escric ergo existeixo

  1. Hòstia, xica, hui m’has emocionat. En fi, no et deprimisques, però…jo ja sóc president de l’escala!!!! 🙂

    Perdurar? Ausiàs March perdura. Shakespeare Perdura. Maria-Mercè Marçal perdura. Vicent Andrés Estellés perdura. I també perduren les persones anònimes, avis, tiets, mares, germans que ens han deixat i que cregueren tant en nosaltres. I que ho feren fins i tot malgrat nosaltres mateixos. Som, en certa mesura, aquesta força dels qui ja no hi són, i això, més que moltes altres coses “importants”, també és molt gran. No trobes?

    un bon post, el d’avui (és a dir, com sempre;-))

  2. Eduard diu:

    Jacqueline, no ho facis; ni se t’acudeixi penjar el teclat… Escriure és l’única cosa que et salvarà en aquest món on cada cop és més difícil entendre res. Perdurar? No vulguis jutjar-te abans de cometre cap crim… Tens el geni de les paraules i també tens un munt de persones que ja t’estan seguint; en certa manera et deus a ells, et deus a nosaltres: no, ni s t’acudeixi penjar el teclat…

  3. Viatger diu:

    Veig que em arribat a les mateixes conclusions. No es que hagi estat un procés llarg,mes aviat esperes quelcom , i amb el temps veus que es d’una altre galaxia.
    Jo em conformo amb saber esciure com tu, ja que ja he plantat molts arbres, tinc 2 filles i sols em manca esriure un llibre , cosa que crec que mai ho aconseguiré.
    Pero estic molt tranquil, i el mes important de tot, has d’estar en sintonia amb tu mateixa, no vol dir que pleguis veles, si no que vegis i facis en el mon allò que vols fer.

    Òstia, quin rotllo t’etic fotent. Be, crec que mai t’he deixat cap comemtari o potser si, ja fa molt temps, quan vàres èsser entrevistada al Catapings, enhorbona un xic tardana ,eh !
    Felicitats, m’agrada els teu post.

  4. Mlàvix diu:

    “No em malinterpreteu. No parlo pas de felicitat, ni de fama, ni molt menys de riquesa. Parlo de perdurar. De ser-hi molt més enllà de la pròpia mort. Parlo de ser útil a la humanitat. Em refereixo a aportar amb la pròpia existència alguna cosa al món”—> Em sembla, amb el teu permís, que la mala interpretació te l’estàs creant tu… m’explico:

    Realment et creus pitjor que el columnista del diari? No ho crec, cadascú té el seu tarannà i el teu no és ser el tal columnista a que et refereixes (que per cert és incert), el teu tarannà és ser una “romanticona”, i no t’ho prenguis malament, la foto com tu mateixa esmentes és la que és, i la manera d’escriure també.

    Quan parles de perdurar, jo em pregunto: perdurar què? Allò que no fas? Viure sense més alicient que el pesimisme només deixarà rastre de pesimisme, no? O sigui que vulguis o no deixaràs rastre, i en la mesura que tu ho vulguis serà d’una manera o d’una altra. Dit això, crec que queda clar que més que voler parlar sobre la teva immortalitat (perdurar), avui tens un dia xof. I no serà pas l’últim, tanquis el blog o no.

    Salut!

  5. frannia diu:

    Perdurar…es perdura en els fills, per exemple. No hi ha res més màgic que, un dia, algú digui a algú tens exactament el mateix somriure que la teva rebesàvia Jacqueline. I si no, tingues fills de paper: ESCRIU!!! Ànims…

  6. Algú m’havia recomanat el teu blog però encara no m’havia aturat a llegir-lo. Hui ho faig per primera vegada i em trobe un escrit intens alhora que trist alhora que bell. En mi perdurarà. Espere que també puga fer perdurar altres escrits futurs.

  7. perdedor diu:

    Segur que continuarà creant, senyoreta Jacqueline.

    Jo no sé pas si perdurarà o no (ni sé si és important). A mi, ara i aquí, m’agrada llegir-la. I crec que en som uns quants.

  8. jcp diu:

    si em permets un incís, em sembla una bona oportunitat per a proposar-te d’incloure el teu blog a la llista de destacats de la Zona Literària de Blocat, pels continguts literaris que s’hi poden trobar. Aquesta llista comprèn blogs de factura molt diversa, que concentren tot tipus de continguts literaris, només cal que ens confirmis el teu vist-i-plau: http://literaria.blocat.com/post/2822/77442

  9. Litus diu:

    Ei, què passa amb els funcionaris, eh? Si fins en Papasseit en parla al poema “L’ofici que més m’agrada”. Quan diu allò de “I els funcionaris, que caminen de pla damunt les hores i la vostra paciència fan miques quan se’n van, allà les 10.30, tots plegats cap a esmorzar…brandant lànguidament la llarga cua (d’això últim no n’estic segur).

  10. Jo fa relativament poc que t’he descobert i em sabria greu perdre’t ara!!! I perdurar és relatiu, només que una persona d’aquí 100 anys pensi com era el seu tiet o expliqui que la seva rebesàvia tenia un bloc ja és perdurar. Mentre algú ens recorda perdurem i quan ens obliden continuem en ells, amagats darrera la seva història.

  11. Hola! Jo sóc nou aquí i t’acabo de descobrir. Tia, no deixis d’escriure!. Mira, m’agrada tant que em sembla que em faré un bloc jo també 🙂

  12. nilex diu:

    Perdurar perdurem fins que l’últim que ens coneix mor. Fins que l’últim que ens reconeixerà en una fotografia (digues-li imatge digital o el que vulguis) mori. Tot flueix, res és permanent.
    També un escrit pot desaparèixer, per què no?
    Però si et ve de gust, no deixis mai d’escriure.

  13. issis diu:

    no te voy a decir que no te vayas, que por favor te quedes, ya que sabes después de bloguear un año más que yo que esto son fases, que los blogs aunque evolucionen; son cíclicos, como nosostros mismos. mi último blog desapareció, pero la gente perdura, se reencuentra y te conoce y apoya, porque aqui hablamos mejor, mentimos mejor, expresamos con mas sinceridad… ¿sabes que? ¡pégate unas buenas vacaciones!

  14. Sodomizado diu:

    Estoy descubriendo blocat y me estoy quedando sorprendido, buen post. Espero que no te importe si te añado a mis enlaces.

  15. adagio diu:

    Hola!
    vostè crearà molt i molt! pot ser que no perdurarà a lahumanitat però les persones que estimes siiip

  16. Escriure et salva…. i ho abandones?

  17. CHI 1″ Ceramic Hair Styling Iron Straightener FAROUK Model:10300
    $71.00 $50.00
    Save: 30% off
    • CHI Hair Straighteners limited edition pink camo collection ceramic flat iron will give you silky smooth hair

    • Versatile all-in-one ergonomic design is featured in this professional salon model hair care beauty product

    • Create silky, shiny hair instantly with this versatile flat iron

    • Flash quick heating, swivel cord

    • Straighten, flip, bend or curl

    • Free pink camouflage storage bag included
    http://www.ghdprincess.com/

Els comentaris estan tancats.